22, CORPRÈS

Al cor de tota persona
hi ha un tresor de llibertat,
un espai que cada u gestiona
segons la seva voluntat.

És el marc que Déu dóna
a cada ànima amb claredat,
perquè pinti la seva icona
amb sentiment i densitat.

A la punta del pinzell
es barregen colors sentiments,
tragèdies i rampells.
Sols la fe atrapada entre dents
aclareix el cor i les ments.

Et mostra la veritat transcendent
l'amor i la vida ascendent
que Déu dóna als pintors excel·lents
que ha captat la veritat roent
en l'esbós dens d'un moment.

Juan Francesc Amigó Bartra

Som pobres captaires que necessitem amor,
anem amunt i avall buscant estimació,
per les cantonades de la vida,
demanem una mica de comprensió.

Som pobres captaires que busquem un caliu d'amor,
allarguem la mà als altres demanant aquest do,
una mica d'afecte, unes gotes de dolçor,
per un cor que necessita la roja sang de l'estimació.

Som pobres captaires assedegats d'amor,
amb quina facilitat traiem les urpes,
i blindem la nostre façana exterior.

Les topades ens han fet perdre la frescor,
d'un amor senzill, apassionat i generós.
Tal i com neix a la font de l'horitzó,
sense barreja d'impureses ni de desil·lusions.

Som pobres captaires a la intempèrie
demanant amb un silenci escandalós,
la caritat d'un tracte amorós.

Sovint busquem l'aigua de la vida,
per barrancs i llocs escabrosos.
L'aigua que ens demana la set
del nostre món interior.

Feliços aquells que viuen magnànimament
sense endurir-se, ni trair la bondat.
Malgrat els cops acumulats,
mantenen la l'amor audaç.

El captaire de l'amor, viu amb il·lusió,
saben que la font inestroncable,
flueix del cor de Déu tan generós.

Seguir les passes del captaire,
és compartir aquest aire,
el secret inefable del Crist amorós.

A la creu culmina la seva bondat
despullat, mort i traspassat,
segueix enriquint els homes
amb la seva magnanimitat.

Estimar sempre i fer el bé,
és una pobresa que fa ric, fa feliç i fa bé.

El dia de la justícia ha de venir.
El dia que els morts ressuscitin,
la veritat dels escollit, Déu farà lluir
la joia dels qui creuen serà un festí.

La justícia no serà més oblidada.
Serà compensat l'esforç i el patir,
tota dignitat trepitjada serà aixecada,
la justícia divina la felicitat farà florir

Girar endarrera la mirada
per contemplar la Terra passada,
seria com recordar ara la infància,
una etapa allunyada i superada.

Girar enlaire la mirada
per contemplar la grandesa inefable,
seria com gaudir ara d'una abundància
d'un enamorament idíl·lic i perdurable.

Girar cap els altres la mirada
per gaudir, compartir i assaborir
la unió de la benaurança amada
dels qui tot ho tenen sense partir,
és com el vi vermell que embriaga
en festa més gran recordada.

El dia de la justícia ja és aquí
per aquells que avui ja han partit.
En els seus cors, la joia comença a fluir
la veritat de Déu resplendeix en els escollits.

En aquells que a la terra han obert
el seu cor al misteri del Natzarè
han cregut en les paraules que ha ofert
l'han seguit amb pas decidit i cor serè

Déu escull els seus elegits,
entre aquells que a la terra
l'han buscat i l'han preferit,
han esperat amb delit
el dia de ser redimits.

Juan Francesc Amigó Bartra

17, L'ATZART

Que és l'atzar?
Una roda sega que no para d'assenyalar?
La ruleta de la vida on tots volen apostar?
O el designi secret i inefable de la divinitat?

A uns els mostra la cara bonica
a d'altres la dura i crua realitat.
A uns, les portes s'obren quan hi truquen,
a altres ni aigua ni llit per descansar.

Qui controla les coses, o és tot un casualitat?
Qui decideix a qui li toca la fortuna?
Qui estableix les coordenades de la calamitat?
L'instant que porta oculta la desgràcia
i el mal auguri de la fatalitat?

Els savis de la prudència vaticinen:
L'atzar és l'art de prendre bones decisions.
La fortuna de la vida és pels qui la cultiven,
la desgràcia i la dissort per qui fa el sord.

Tots busquen el propi benefici,
busquen el propi bé.
Busquen el tresor de la riquesa
i saber quelcom del que ve.

El misteri de l'atzar: fortuna i desgràcia,
és més profund de la mateixa profunditat,
més dents que la mateixa densitat.

Qui no voldria saber allò que ve,
penetra en la cambra secreta
i descobrir allò que s'esdevé.
Per evitar la desgràcia inoportuna
o enriquir-se fàcilment.

L'atzar depèn de la ceguesa de la història,
o és la voluntat del qui governa el món senser.
Molts tenen una mà oberta a cada banda,
una espelma encesa a cada poder.

Quant Déu beneeix les persones,
la seva rosada és millor que la bondat.
No s'entén el perquè de les coses
perquè encara tot s'està gestant.

Fortuna o desgràcia, són dues mesures
que no garanteixen el que és el més preuat.
Depèn del misteri de les entranyes
depèn cap on s'inclina l'aguda voluntat.

La felicitat de la vida
fruitarà amb espontaneïtat
La llavor ha estar plantada
en la nostra terra d'humanitat.

En mig de fortuna o desgràcia
l'hem de saber fer-la madurar.
Madurarà a l'ombra de la pregària
el misteri que agermana diví i humà.

Colgada en les profunditats
de la nostra consciència,
la nostra llibertat inclinarà la balança
amb el pes de l'aguda voluntat.

Inclinarà la dissort o la desgràcia,
inclina la nostra realitat,
eternament joia o recança
amarada de misteri i de llibertat.

Juan Francesc Amigó Bartra

20, UNA OBRA MAGISTRAL

Moltes coses no es comprenen
del món que gira al nostre entorn.
Tenacitat i saviesa edifiquen
l'obra mestra del món.

Les mosques no entenen
la barrera del vidre
i s'estavellen i repiquen
no comprenen l'invisible.

Els ocells que volen piu-piuejant
no comprenen les preocupacions
que els homes porten en els ronyons.

L'arbre que creix allà on neix
i l'herba que el camp cobreix
no entenen el neguit del moure's
que arrosseguen tots els humans.

Els peixos del mar no coneixen
la bellesa esplendorosa del sol ponent
ni els colors de les estrelles del firmament.

Els cadells humans que juguinegen
el treball i el deure els fastiguejen
les raons dels grans desconeixen.

Grans i ancians no comprenen
la realitat que la vida tragina
ni l'obra de Déu no endevinen,
no s'han deixat modelar per la mà divina.

Déu ha creat un bon fandango.
Les seves mans no paren d'amassar,
el fornal no para de forjar,
on es colren les peces magistrals.

Els sants com obres d'art
formaran part de la cort celestial
un regne de proporcions descomunal,
on la vida eternament serà real.

Aquest món d'ara tan sols
n'és la matriu maternal.
El lloc on s'escull i es proven
la valua de les peces en el fornal.

Mn. Joan Francesc Amigó

Hi ha una pregunta que ressona
que colpeja els cors mortals,
i fa cruixir les consciències ancestrals.
Antiga com és, na para d'ésser actual.

Perquè Déu ho permet?

És una pregunta que crema,
que costa de pair i digerir,
com un llamp travessa l'ànima,
com un foc amenaça de tornar a venir.

Per què permet Déu la fam i la guerra?
Per què permet el sofriment de la vellesa?
Per què permet les malalties a la terra?
o els accidents que sega la vida en una mil·lèsima.

El clamor de la pregunta ve des d'antic,
des de la foscor de la història ja s'ha sentit.
Se sentirà en el futur de dia i nit,
per ser la condició humana precària i en busca de sentit

Sorgeix com el foc del volcà
des del més profunditats del cor
el clam candent i transcendent,
que travessant els cels vol interpel·la Déu.

Per què ho permet Déu?
Ressona en els nostres dies,
en la boca de creients i ateus.
argument que molt fan servir
per allunyar-se de Déu.

La pregunta ressonava en altres èpoques
en els piadosos d l'Antic Testament.
Per què Déu permet la mort de del just?
Per què permet el sofriment de l'innocent?

És el dilema de Job, és el misteri del servent sofrent.
El drama arriba a l'escàndol en el Nou Testament.
Quan el propi fill de Déu és clavat en creu,
per donar la seva vida, i lliurar pel nostre bé.

La densitat del misteri ens sobrepassa,
i arriba a afectar el mateix Déu,
colpejant-lo en el centre del seu cor.
El drama de l'home és també el drama de Déu.

Els apòstols es dispersen,
fugint desconcertats
davant el misteri que els aclapara
i no entenen res del que ha passat.

Allà on sembla que tot s'acaba,
comença Déu a fer la seva filigrana.
Allà on els homes ho hi poden fer res
Déu actua amb més poder,

Per donar-nos una lliçó,
per mostrar-nos la resurrecció
per fer-nos obrir els ulls
davant la grandesa del seu do,
que ens fa viure amb il·lusió
esperant la seva manifestació.

Qui no té una ferida oberta,
qui no té un problema no resolt,
qui no ha experimentat mai la pobresa
o no li han trepitjat l'ull de poll.

Les ferides obertes sempre sagnen.
Els problemes no resolts es mostren latents.
La pobresa ens apropa els uns als altres.
El dolor de l''ull de poll fa sentir des del fons.

La vida sempre rutlla i avança,
hem d'aprendre a viure amb els nostres cicatrius.
La nostra pròpia història és mestra de vida,
la nostra experiència crema com brases del caliu.

El dolor de la vida por ser experiència divina,
superar-la i saber encaixar-la és art de la felicitat.
La veritable saviesa ens fa comprendre com acceptar-la.
És el misteri del crucificat, que vens la pròpia humanitat.

Ningú vol el dolor, tothom el defuig i el rebutja,
com si fos la pesta, tothom s'horroritza, davant d'ell.
Ningú no el vol a casa seva, li tanquen la porta,
i es fan enrera, volen prescindir d'ell.

Però la humanitat no para de crear-ne,
tothom obre ferides als seus veïns.
El qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra,.
ningú vol el mal, però entre tots el fem.

Un món sense dolor no és possible,
tenint en compte la nostra humanitat.
Però si que podem viure'l d'una forma nova,
Si que podem redimir-lo d'una forma transcendent.

El dolor forma part de la vida,
Com la mort forma part de ressuscitat.
Són les dos cares de la mateixa moneda,
són les dos cares de la nostra humanitat.

Encertar la forma de viure'l en la pròpia vida
es desfer el nus de misteri de la eternitat.
No depèn de l'atzar de la vida, cega i absurda,
sinó de la nostra llibertat, de viure com el crucificat.

La immensa d'una mar blava,
es confon amb el blau del firmament,
mostra la petitesa de la nostra raça,
i contrasta amb la grandesa del coneixement.

Sospesos i navegant per l'aire,
volant a contra vent,
a deu mil peus d'alçada
a nou-cents quilòmetres àgilment.

La vida es tant bella com fràgil
tant gran com breu és el nostre temps.
La seva grandesa és l'amistat sense fronteres,
El seu tresor, l'amor que vens dubtes i recels.

L'experiència més bonica i total,
aprofundir els sentiments humans,
assaborir l'amistat universal,
quan els altres esdevenen companys.

L'amistat no coneix fronteres
l'amor traspassa totes les barreres,
en totes les races, cultures i llengües
hi ha la set d'un amor de veres.

La nostra vida es desenvolupa
en el traspàs d'una limitació.
Entre la grandesa infinita
i la nostra limitació.

J.F.Amigó

Un Senyor molt especial
ha convocat una cursa allà dalt.
No es deixa veure gaire
deixa fer i sense parlar gaire.

Ell coneix les coses de la vida
sap prou que es cou en cada cau.
Ell ha convocat una cursa
per mostrar la vàlua
dels qui seran els seus comensal.

La persona humana, té set d'eternitat,
perquè està fet d'una pasta molt especial.
El creà a imatge seva per poder-lo convidar,
els donà un temps de vida i prosperitat,
un trocet d' història perquè obrin amb llibertat.

El neandertal ancestral ja és major d'edat.
Déu per posar-lo a prova una cursa li ha proposat.
L'home s'ha convertit en un auriga,
per conduir el seu destí amb orgull apassionat,
tirat per quatre cavalls, que no pot ni dominar.
Quatre "pura-sangs" més forts que la seva voluntat.

Es desboquen i corren sense brides
com quatre titans enfurismats.
Un cavall és la filosofia i l'atri
el capitalisme lliberal.

La nissaga de cromanyon
ha començat a filosofar,
treu del tot el que li fa nosa
reduint Déu a un concepte,
ocupant el seu lloc
després d'haver-lo enterrat.

El cavall de la disbauxa sense brida
té més força que cap.
El segueix el cavall de la follia
amb set esperits desbocats
sembrant la mort en camps i ciutats.

El pobre auriga, no sap on s'ha posat,
ell pensa que era major d'edat.
Endut per la fúria s'encamina ruïna,
li va el carro pel pedregal.

Aquell Senyor que no es deixà veure gaire
em va fer veure el que és més important.
És millor dominar el carro i sotmetre els cavalls,
que sortir-se del camí de la vida
i precipitar-se en l'abisme avall.

Ser un bon auriga
significa superar-se dia a dia
i guanyar el trofeu de la vida
que Déu té preparat per al final.

Obrir el cor al Senyor de la vida
com les flors s'obren a llum del dia,
perquè ell silenciosament sempre ens mira,
contempla el nostre destí com una cursa vital.

Ell bufa en el cor de l'auriga
una brisa que no s'oblida
i seguint-la amb alegria
aquell perfum i aquella melodia,
els cavalls cavalquen suaus,
tranquils i tots a l'una,
com un esquadró blindat.

La saviesa, intuïció i valentia
són les cartes de navegació per la vida.
La força i la resistència de l'auriga
sorgeix del desig de conèixer i
contemplar aquell que l'ha convocat.

Asseguts a taula i assadollats de la seva amistat
podrem apagar la nostra set d'eternitat.
Quan ell passarà de mà en mà el vi de la felicitat
pels vencedors que hagin triomfat.

Un convit per escollits i seleccionats
creients i alguns ateus també hi seran.
Que han sabut obrir el seu cor a la bondat
vessant amor, justícia i generositat,
per tots els llocs on han passat.

Mn. Joan Francesc Amigó

Ara s'acosta desembre, s'acosta Nadal,
un temps fred, però molt especial,
un temps de girar la mirada cap a dalt,
i de recordar-se d'aquest amor incondicional.

Déu volgué fer-se un de nosaltres, una persona ben igual,
i trepitjar aquesta terra incerta, aquestes valls,
on habiten els homes amb els seus treballs,
seguint la seva vida, drecera avall.

Pels plecs i replecs de la vida, tots anem buscant
a voltes a les palpentes, a vegades amb miralls
un recer d'amor, un caliu de felicitat,
un sentit a la vida que ja ha passat,
una il·lusió esperançada per viure enamorat.

Déu en fer-se un home com nosaltres,
ha sublimat la tragèdia de la humanitat,
ha ennoblit la seva creació amb la seva divinitat.
Ha donat a tots els homes uns horitzons d'eternitat.

Déu ha fixat la seva mirada en aquest petit planeta del sistema solar,
des dels confins de l'univers Déu ha enviat el seu Esperit Sobirà
per fer germinar la vida i crear una perla, enmig l'espai estel·lar.
No ha escollit cap estrella, no s'ha fixat en cap altre sistema solar.
En la nostra petita Terra , Déu s'ha volgut encarnar.
En aquesta petita illa dins del mar de l'Univers, Déu ha volgut desembarcar.
Per transformar el sofriment de la humana naturalesa,
Per alliberar-la de l'esclavatge del seu pecat.

Nadal ens anuncia que Déu ens ha estimat.
Nadal ens mostra que Déu és amb nosaltres de veritat,
Nadal proclama que Déu ha assumit la nostra mortalitat,
Nadal ens recorda que Déu mai ens ha deixat,
Nadal ens xiuxiueja a cau d'orella que Déu s'ha apropat,
perquè nosaltres gaudíssim de la amistat.
Vol ser el nostre amic, ens dóna la ma, camí de l'eternitat.
Pels plec i replecs de la nostra vida ens va mostrant la seva fidelitat.

Quan arribem al final de la nostra vida, al final de la nostra vall,
amb el nostre pobre cos carregat d'anys i ple de debilitat,
no hem de mirar pas endarrera de la vall,
per recordar els senyals de tants combats...

Nadal ens diu amb alegria:
es l'hora d'obrir el nostre cor a la vida,
de romandre en l'amor de Déu com un infant,
desplegar les ales de la pregària per volar cap a dalt,
deixant la terra vella avall, per als mortals.

Ara ve el dia sense posta,
el dia que Déu es mostra als seus amants,
per gaudir d'aquest amor tant gran i especial,
que silenciosament ens ha acompanyat,
des del dia que es va celebrar el primer Nadal.

Mn. Joan Francesc Amigó

Passejant per la solitud del bosc,
meditant en la vida i la mort,
Te n'adones que la cadena de la vida
s'entrellaça amb la germana mort.

Una necessita l'altra,
com el dia i la nit es toquen amb els dits,
passant-se el relleu del temps infinit.
Allà on acaba una, comença l'altra,
cursa titànica, sobrepassa el nostre temps finit.

Una rama seca es desfà a terra,
mig colgada entre la malesa,
la vida hi bull a milers,
convertida en un esplèndid formiguer.

El conill que s'atipa de l'herba,
és l'àpat de l'esparver.
Els residus dels fems
és aliment per tot l'erm.

La nostra vida de cada dia
forma part aquests esdeveniments.
El dolor de la vida es com l'abono del fem,
si hom el sap digerir adequadament.

Fa madurar la persona
la fa més intel·ligent.
Tot treballa per al bé
per aquells que estan en gràcia de Déu.

Hi ha conflictes que es lliuren
en terres estrangeres.
Baralles que esclaten
en les altres esferes.
Guerres que és pateixen
en la pròpia pell.
I combat que s'han de resoldre
dins d'un mateix.
Tot forma par d'una realitat transcendent.

Tots són sagnats, ferotges i cruents
però el més quotidià, el més transcendent,
és el que hi ha en els nostres sentiments,
el bé i el mal atrinxerats perpètuament.

Nosaltres passem per aquest escenari,
com personatges, fent el nostre voler.
Possessionant-nos davant del mal i del bé.

Retirar-se de la primera línia
Veure les coses en perspectiva.
Baixar-se del propi tren
per veure el seu desviament,
es l'estratègia de l'home prudent.

Vida endins ens dóna seguretat del que tenim.
Mar endins ens fa adonar de l'abisme en que vivim.
Fe endins ens fa navegar vers l'encontre diví.
Cel endins, tot és diferent, quan es desperta l'enteniment.

Compren els secrets d'aquest món,
l'enigma, la lluita i l'esforç.
La vida i la mort entrellaçats
fins el moll de l'os.

Cel endins, s'allibera l'ànima i puja com el vent
deixant endarrera aquest món,
ple de guerres, fatigues i traïcions.
No li pesa el que ha sofert,
Perquè Déu l'abraça amb deler.

Com les plantes de l'erm
que enfonsen les seves arrels
per alimentar-se del fem.
Aquella que puja com el vent,
alliberada, feliç i somrient,
ha digerit bé l'enigma sofriment
acceptant la pròpia mort,
perquè creix l'amor,
completant el cercle de la vida,
que Déu a dibuixat en el firmament.
Convertint-lo en el precepte suprem.

La natura ens mostra i ens parla de Déu,
desvetlla el rastre, que ha deixat intencionadament.
Com la rama caiguda en la malesa,
que un cop a terra, segueix fen bé.

Allà on nosaltres, des de fora veiem, resignació i patiment,
Déu, des de dins, amassa una pasta nova, principi fervent.
Allà on nosaltres hi veiem el morir,
és la gràcia amaçada d'un nou ressorgir.

Joan Fcesc. Amigó. B.

Persones de poca fe,
són les avesades a la terra,
fetes al diner, viuen pel plaer.
Són persones arrelades al nores.

Persones sense esperança,
éssers vius plens d'enyorança,
són les persones que viuen de recança,
miren sempre enrera en la nostàlgia.

Rostres tristos sense llum
cors defraudats, autoenganyats,
mirades plenes de fum,
són els qui no sobren a la llum.

Les persones transcendents
accepten la vida, superen els esdeveniments.
Són rastrejadors dels designis superiors,
colrat en la lluita i el combat interior,
són les persones que capgiren la dissort.

Braços que sostenen enlaire la fe,
són les persones que viuen amb deler,
descanviant el mal per bé,
cercant sempre el millor fer.

Sembradors de paraules d'esperança,
són els qui aixequen els ulls amb confiança.
Fan del seu treball una lloança
i del fracàs l'ofrena més sobirana.

La clau de volta de la vida
que capgira desconcerta i ressuscitat.
És la fe vertebradora de la vida,
esperada i assumida, mai defallida,
en aquell Déu que ha fet la vida.

No deixa caure a terra el qui confia,
que amb cor net juga en la vida.
Aposta, prega i estima cada dia
perquè ha fet de la seva vida
el lloc de l'experiència divina.

S'ha preparat pel seu dia,
ha assumit l'Esperit,
que governa l'infinit,
té el goig en el seu pit
que acompanyarà sempre els escollit.

Hi ha quelcom que no es pot entendre,
quan hom ho copsa, no ho pot transmetre.
Els homes com fulles mogudes pel vent,
apareixen i desapareixen constantment.

L'abisme sempre guarda gelós el seu misteri,
sols amb la punta de la seva perifèria es deixa veure
com els qui s'acosten prop de la mar, ran del seu misteri,
la contemplen calmada, a voltes prepotent.

Què hi ha darrera d'aquests escenari?
Què hi ha darrera del firmament?
Què hi ha més enllà de les onades?
Què hi ha més endins de mi mateix?

El vent em respon en el seu misteri,
la mar en contesta suaument,
les estrelles em fan veure
el que el meu cap no pot entendre,
sols la intuïció copsa el misteri,
que la majoria dels mortals ignoren totalment.

Per què brillen les estrelles?
Per què bufa sempre el vent?
Per què la mar no para de moure's?
Per què sempre vull entendre el que és immens?

Apropar-me a l'abisme m'estimula,
assaborir la seva presència em fa bé,
ben a prop de l'aigua, sobre l'última roca de la terra
em mantinc serè.

Evito el contacte amb les onades,
que s'apropen i es mouen incansables,
a vegades tímidament i manses,
a vegades despectives, amenaçadores i prepotents.

Ran de l'abisme de l'aigua,
vora la mar la meva vista guaita,
ben a prop de la immensa massa,
davant del que és enorme em quedo complagut.

Apropar-se a l'abisme és un repte
sentir la seva presència és un despertar.
Quan contemples el seu moviment dins teu
et quedes corprès de la teva petitesa,
et quedes confós de ser ben bé el mateix.

Sentir la crida en el silenci,
gaudint de la diferència vers el que és immens.
És contemplar que un forma part de l'altre.
Però sense voler-ho entendre curiosament.

Subtil però intensa és la seva fragància
l'estelada el mar i els nostres sentiments.
La capten tant sols aquells que escolten atents,
la veuen només els qui s'aturen un moment

Al cor de tota persona està naixent un esdeveniment.
És un misteri l'home que no té precedent.
Sempre hi ressona com una crida
la marea immensa de la insatisfacció.
Per despertar-lo del seu somni,
per fer-lo canviar de direcció.

Mn. Joan Francesc Amigó

Que maca és la llum que tot ho il·lumina.
Que bonic és el Sol que tot ho escalfa.
Que gran és la goig del migdia
la terra deixa veure els colors de la vida

Que bonic és aixecar la vista al Cel
per contemplar el món d'una altra manera.
Que bonic és respirar com els àngels,
no es deprimeixen mai perquè són d'una altra manera.

Les espècies d'aquest món sempre van evolucionat
de l'aigua sortiren per conquerir la terra.
Ara la punta de l'evolució la constitueix
l'home sobre la terra.

A l'igual que els seus avantpassats que sortiren de l'aigua,
ara l'home ha de traspassar una altra frontera.
Té un peu a cada banda,
un l'apuntala al Cel l'altre a la terra.

Ple de timidesa de recels i covardia
no es decideix a llançar-se a la conquesta.
Prefereix la seguretat del dia a dia,
com les granotes del canyissar
que sempre retornen al fangar.

Emprendre la conquesta del món espiritual
és a prendre de viure com els àngels.
Fer aliança amb la reraguarda del món celestial
per allunyar-se cada vegada més del món terrenal.

Així descobrirem els nous colors que brillen en l'altra vida
assaborirem la nova llum del món de dalt.
A l'igual que aquelles espècies que sortiren de l'aigua,
nosaltres hem de sortir de la carn i de la sang,
per gaudir del món nou, la llibertat espiritual.

Que té les seves lleis, que té el seu espai.
Que té el seu inici en la nostra voluntat.
té la seva força en el Déu que ens ha creat.

És la nova humanitat, cridada a posseir l'heretat,
és la última passa de l'evolució de la humanitat.
La mateixa criatura s'acaba amb la pròpia llibertat,
deixant enrera l'antiga terra de la iniquitat.

En aquest gran viatge de l'evolució
tots anem navegant i a voltes naufragant,
on el mar del temps decideix el nostre moment.
El despertar del somni de la primitiva vida
i obrir els nous ulls a la claror divina.

Mn. Joan Francesc Amigó

Hi ha una cosa en el vida que tothom vol atrapar,
la cerquen i la busquen per terra i per mar.
Uns parlen d'ella com si fos un miratge,
altres diuen que un dia la va veure passar.

Tots la cerquen amb ànsia, tot la volen gustejar.
Uns la cerquen en el só de les monedes,
altres en els uns ulls bonics i enamorats,
és el tresor més preuat que hom pot desitjar.

Tot són guspires d'un tresor espurnejant,
tot són fragments d'una estrella brillant
meravelles d'un espai celestial.
Quan hom creu que ja la té,
com el fum se li en va de les mans.

La felicitat és com una posta de sol estel·lar,
com una màgia embriagadora
que no es pot explicar.
Massa gran, per un de sol, poder-la abastar,
massa bonica, perquè un egoista, la posseeixi en propietat.

És un sentiment del nostre cor
que no podem crear ni perpetuar.
És un do que cal esperar
que la vida et doni amb generositat.

La felicitat té una llei secreta,
massa profunda per ser compresa,
massa gran per ser sotmesa,
massa noble per tractar-la amb duresa.

La felicitat té unes ales
que no paren de bategar,
el frec amb la punta de les seves ales
transforma el cor amb volcà.

Qui ha sentit la seva força
captivat i esclau seu voldria estar.
Qui ha vist la seva imatge
transfigurat el seu cor li quedà.

Qui coneix el seu secret,
no el podrà pas divulgar.
Qui coneix el lloc on s'amaga
tant sols una pista en podrà donar

Cada u ha de fer la seva troballa,
cada u s'ha d'espavilar.
Que per això Déu el cap ens va donar,
el cap per cercar-la i un cor per estimar.

Alguns es resignen de trobar-la,
perquè estan cansats de buscar.
S'equivoquen en el lloc on cercar-la,
s'equivoquen si la volen forçar.

Haurien de mirar de donar-la
en comptes de voler-la atrapar.
Haurien de regalar-la
en comptes de voler-la comprar.

Aleshores, serà ella mateixa
qui no pararà de cercar-te
i no descansarà fins trobar-te,
per fer-te una font de felicitat.

Mn. Joan Francesc Amigó

Hi ha algun mestre que ensenyi més que la pròpia vida?
Si algú vol aprendre una mica, tant sols ha d'obrir la vista,
ser autodidacta i aprendre dels seus propis equívocs.
És la lliçó que queda més marcada,
la pròpia vida amb encerts i errors edificada.

La vida, una mestra que ensenya amb duresa,
quan t'estavelles contra la teva pròpia niciesa.
Una amiga que et refresca la memòria
quan repasses la pròpia història.

La vida dóna saviesa si la saps buscar amb destresa.
La vida dóna noves oportunitats, altres facilitats.
La vida dóna tombs i voltes, ens passeja,
mai hauries de dir: tal aigua no serà per a mi.

El pas del temps fa tornar els cabells blancs,
i el pes dels anys apaivaga la força del bou i el cavall.
Fa que pensis més en el que és important.
El seny és un fruit que rarament madura
en el primavera de la joventut.

Qui és el que vol aprendre coses noves?
La vida li respon: "Busca entre les ratlles tortes,
descobreix el secret de les coses,
desxifra l'enigma de la persona,
treu profit de tot el que la vida et porta,
gaudeix del tresor de la bona traça,
cultiva l'art de veure sempre la part maca.

La saviesa de la vida,
com un riu d'aigua cristal·lina,
arrossega intel·ligència, sort i simpatia.
Oblida la tristesa, l'estafa i la mentida.
I la teva lluïssor, brillarà con una estrella
d'una llum que no serà pas teva.

La saviesa flueix com una font fresca
d'aigua cristal·lina, pura i sana renova la vida,
que la calor xafogosa del sol asseca al cor del dia.
En el seu llarg camí pel meandres de la vida,
la saviesa es transmet a tota criatura viva,
ressona a les orelles com música divina,
i ens desemboca en l'oceà immens
de la transcendència divina.

Mn. Joan F. Amigó Bartra

Una paraula tant senzilla
i té un contingut tant bast.
Una paraula de set lletres
que ningú no sap explicar.

La veritat, una paraula màgica o
una paraula molt especial.

Tothom la invoca per defensar-se
però ningú la pot mostrar.
Tothom en té alguna lletra
i pensa que en té la totalitat.

Alguns dubten d'ella
i sols pensen en la seva vanitat.
Fent del seu propi rosegó
la immesurable totalitat.

Els detectius li segueixen el rastre com cans ensinistrats
els tribunals, en nom d'ella, no paren de sentenciar.
Les comissions aprofundeixen en les seves entranyes
remenen cel i terra del passat.

Tots pretenen portant-la a la boca
forjant-ne una caricatura estrafolària
de la seva autenticitat.

Que és la veritat?
preguntava Pilat al Crucificat.
Què és la veritat? Ens preguntem tots plegats,
un concepte, un miratge o una realitat.

En el si de la tenebra el món està atrapat,
entre llums i ombres els homes cerquen
veritat.
La Veritat s'ha fet present enmig de la mentida,
enmig de la Babel del pecat.
És una persona de carn i ossos veritat
que el món ha crucificat.

La Veritat ha obert la boca i ha parlat,
la Veritat s'ha adreçat als homes de bona voluntat.
Per dur-los un missatge de llibertat,
l'amor d'un Pare que estima de veritat.

Però, qui deixarà endarrera
la mesquinesa de la seva petita veritat?
La seva manera de veure les coses
per adquirir la immensitat.

Qui serà capaç d'ajuntar totes les lletres,
La veritat es construeix
si tots hi volem formar part.
La veritat ha d'anar al davant
de la nostra mesquina vanitat.

La veritat s'ha d'enlairà amunt
per l'espai de les nostra interioritat.
Malgrat el cos quedi extenuat
i amb el món crucificat.

La veritat serà com la claror de l'albada,
o com la fusta per a un nàufrag,
o com un tresor molt preuat.

Tots en tenim un cristall de veritat.
Però eternament Déu contemplava
la seva immensa totalitat,
com un mirall de la seva Majestat.

En caure a la terra el mirall
en mil fragments s'ha trencat.
Cada u en guarda un cristall
un fragment de veritat.

Cada u ha de reconèixer la de l'altre,
ajuntant les diverses parts,
per reconstruir un tresor fragmentat
la resplendor valuosa de la veritat.

Mn. Joan F. Amigó

Enmig de la vida
envoltat de boira m'he trobat
desorientat no seguia per la via,
del camí fins aleshores caminat.

Enmig del camí de la vida
fins els ossos, la boira m'ha calat.
Envoltant-me per dins i per fora
deixant-me sol i extraviat.

Enmig del camí de la vida
el món se m'ha enfonsat.
No sabia que la vida consistia
en fer aquest pas tant delicat.

Enmig del camí de la vida
de les cendres i el caos s'ha aixecat,
una història nova comença a besllumar.
La història d'una aventura,
un encontres apassionat.

Pujant més amunt de la boira
he gaudit de llibertat.
Contemplant el rostre de Déu
el rostre inefable de la felicitat.

Enmig del camí de la vida
envoltat de boira m'he trobat.
La boira que amorosament
Déu ha preparat,
perquè el nostre encontre
es realitzés en la intimitat.

Enmig del camí de la vida
un foc nou comença cremar.
És la flama petita d'un incendi
que a les entranyes comença escalfar.
Acaba cremant tot el que toca,
devorant el que hi ha al seu abast.

Foc i boira s'entrellacen
per no deixar veure la realitat.
Amagant el secret inefable,
de la entranyable divinitat.

El qui camini pel mig de la vida
un enigma haurà de desxifrar.
Si la boira es confusa i maleïda
o és l'encontre amb la divinitat.

El qui camini pel mig de la vida
els esdeveniments haurà d'interpretar.
Llegir els signes de la vida
per resoldre enigma de la felicitat.
El misteri, que a les entranyes,
sempre ha portat.

Mn. Joan F. Amigó Bartra

Molts han sentit parlar del Déu de la Vida
que és com un Pare es relaciona i estima.
Des de la més tendra infància amb interès oïen
la Bona Nova de l'Evangeli que captiva l'oïda
i el cor, com una llàntia viva, de cera regalima.

És el moment d'obrir-se com una poncella a la vida
el primer cop que hom sent la remor divina,
batega en el seu interior una força beneïda
deixant volar coloms com una fadrina.

Com els camps guarnits de primavera
amb el vermell intens de la rosella
es vesteixen de la millor manera.
Fruita la sarment de la parra més bella
quan encara no ha arribat la fil·loxerat.

Amb el temps i les topades
alguns porten cara de pomes agres.
Quan ja no es compten les anyades
a les freixures s'acumulen les patacades,
alguns perden la fe i les bones hores lloades,
fan el sord a la crida de les campanes.

Alguns no poden digerir
la veritat de Déu que estima
amb la seva experiència d'ahir.
Volen portar Déu a judici
perquè no els cap al seu topí.

La persona assenyada, prudent i benaurada
fa com Moisès davant el misteri de la flama,
quan el sofriment s'aixeca com una flamarada.
S'agenolla, es descalça amb reverència amada
perquè sap que acostar-se al Déu de la vida
és trepitjar terra sagrada.

La persona assenyada, prudent i benaurada
accepta el misteri, més que no l'entén,
confia més quan menys comprèn,
prega més intensament quan més sofreix.
Perquè la fe augmenta i creix
quan de la vida se'n fa un lloança.
i del sofriment se'n fa un sagrament.

Mn. Joan F. Amigó

Bovera li van posar,
un pastor s'hi va agenollà
perquè el bou la va trobar
i en aquest lloc s'hi va quedà.

Amb els anys i les pregàries
un santuari ha esclatat.
Molts i van a donar-li gràcies
amb un cor apassionat.

En veure la fe dels qui resen
la Mare de Déu de la Bovera
tot un poble s'ha afillat.
Guimerà li surt a l'encontre
com fills recent desvetllats.

No para d'estimar-los, la Verge,
perquè són els seus fills preuats.
Recull les pregàries plenes de missatges
i les llàgrimes que tants han vessat.

La Verge de la Bovera
menys s'oblida dels difunts,
aquells que a pas de genollera
pujaven casta i drecera amunt.

L'amor a la Bovera ens deixaren
els padrins, els pares i els avantpassats.
Seguir volem, les seves petjades,
pels camins del nostre món enrevessat.
Ells la fe dins el pit ens plantaren
amb amor, devoció i caritat.

Ara els encomanem a la dolça Mare,
la Mare de Déu de la Bovera,
que en el cel ens espera,
al costat dels nostres éssers estimats.

Mn. Joan Francesc Amigó

La persona se'n va de puntetes
per la porta que té al darrera del cor.
Sense fer soroll com el silenci de completes
se'n va deixant-ho tot a contracor.

Deixa les fatigues i els dolors
com qui deixa l'equipatge de maletes.
Deixa les riqueses i els tresors,
per emprendre el viatge dels cometes.

S'esmuny la vida per dins
com si l'agafessin per darrere,
com si es girés cap endins
per no tornar més endarrere.

Déu l'ha cridat.
L'ànima s'ha girat,
i els lligams s'han trencat,
per volar cap a l'eterna llibertat.

Res no s'ha mogut del seu lloc.
Uns ulls cansats s'han anat a joc,
i tot ha canviat de cop.
La vida contempla des d'un altre lloc.

Tirar enrere el temps no pot,
avisar els qui queden està fora de lloc.
La vida, com sempre, tira avant malgrat tot
perquè el navegant de la nau del temps,
Déu espera que retorni sempre al seu port.

Per preparar-se per aquest viatge
sols fa falta tenir un pensament en el cor.
Ferm com la roca davant l'onatge,
com una plaça forta inexpugnable.
Posar-se en mans de Déu
i de Jesucrist la seva imatge,
i esperar en el seu amor entranyable
i abandonar-se al transcendent pelegrinatge.

Mn. Joan Francesc Amigó

El cor d'algunes persones
És torturat pel sofriment.
Malalties, accidents i desgràcies
et canvien la vida i el pensament.

S'entra de cop en la foscor absoluta,
és com caure dins d'un profund pou.
S'ha de lluitar per sortir de la gruta
tot s'ha de ressituar amb un sentit nou.

És la tasca més àrdua
sobreviure dins d'un mateix.
La lluitar té més vàlua
quan s'arrela com un esqueix.

Aprofundir el sentit de la vida
és obrir el cor de bat a bat a Déu.
Assaborir la força de la seva presència
i oferint-li tot el que un sent,
és estar en gràcia de Déu.

La gràcia dolça i assistent
que dóna alegria, allà on sols
hi ha tristesa i sofriment.
De la Sandra sorgirà nova vida
perquè el seu cor és roent.

Estima amb generositat
des de silenci del sofriment.
Estima amb tota la força
com estima Jesucrist sofrent.

Mn. Joan Francesc Amigó

Els qui ara portem a l'esquena
la florida de setanta primaveres
ens agermanem avui amb joia plena
com s'agermanen garbes i garberes.

Retornem les nostres arrels,
recordem el poble que ens crià
que amb els seus carres excels
tantes vegades ens abraçà.

Era l'any mil nou-cents trenta cinc
que una camada de nous veïns
el poble de Guimerà adquiria com a fills.
Al cap de quatre dies ja eren correcamins
i pels carrers i per les places feien brincs.

Però el temps anà passant en bona mida
i els camins de la vida s'anaren bifurcant.
Alguns amb el sarró a l'esquena feren partida
per buscar pel món, fortuna o companyia.

El cabdell de la vida s'anava descabdellant
i per a alguns, el fill, se'ls anava trencant.
Tants records portem a la nostra ment
que els ulls se'ns omplen de sentiments.
Els qui encara som aquí donem gràcies a Déu.

I malgrat que la vida ens hagi separat,
avui, una força, ens fa agermanar.
Malgrat les voltes que hem donat,
avui ens sentim ,com mai, fills de Guimerà.

Els qui es quedaren i els qui van marxar,
ens asseiem al voltant de la taula de l'amistat.
Per veure i menjar, compartir i explicar
les experiències que durant anys hem segat.
Pels carrers ondulats tornem a passejar
cerquem la llar paterna amb gran sensibilitat.

A cada pas diem: això era ...
i a cor enlaire i sospirem.
Però la Mare de Déu de la Bovera
que tantes vegades ha sentit parlar de l'era ...
ens abriga amb el seu amor de primavera.

Mn. Joan Francesc Amigó

27, LA GRANDESA DEL COR

Dins d'un món finit
i ple de limitacions
posseïm un món infinit:
el nostre cor, ple d'intencions.

L'estructura humana
és el misteri més gran del món.

La persona humana
que porta en les seves entranyes
una llavor divina que germina
i s'enlaira pels cims de les muntanyes.

Era la intenció del Creador
en crear l'humà a l'antigor,
fer un ésser superior
que sobrepassés la seva limitació.

En el cor i en les entranyes
portem el misteri de l'Amor
que no és altra cosa
que la sang del Creador.

La grandesa de la persona humana
és la grandesa del Creador.
El triomf de la vida humana
és el triomf del Salvador.

Entre Déu i nosaltres
hi ha un pacte d'amor.
L'empremta de les nostres entranyes
ens desvela el misteri del Creador.

Misteri que es desplega
en la força de l'amor.
Dinàmica que arrossega
la criatura vers el Creador.

Força misteriosa
que regeix la creació.
Regeix cel i terra
i les mateixes entranyes del Creador.

Encendre's en aquesta flamarada
és aprendre l'art de l'amor.
Donar la pròpia vida
acceptar la germana mort.

Germana que germina
amb l'esclat del vencedor.
Vencedor que ressuscita
amb la vida del Creador.

Misteri que es desvela,
enigma del nostre món,
i posa al descobert
la grandesa de l'esdevenidor.
Les entranyes de Déu
les portem en el nostre cor.

La gènesi divina
forma part del nostre jo,
com llavor sembrada
en el camp del Creador.

Ell espera el temps de la collita
amb la mateixa ànsia que el segador.
Veient com creix la collita
que porta a les seves entranyes
la imatge del seu resplendor.

Joan F. Amigó