MONESTIR CISTERCENC DE VALLSANTA

El monestir de Vallsanta, formava part del l'Orde del Cister. Aquest Ordre també és conegut com a monjos blancs, per distingir-los dels benedictins que són els monjos negres.

INTRODUCCIÓ A LA VIDA MONÀSTICA

La vida monàstica neix de la necessitat que senten uns homes o unes dones de viure un ideal religiós en comunitat. Es retiren del món i s'organitzen mitjançant unes normes que es comprometen a complir, disciplinadament, tots els seus membres.
Les persones que s'han retirat, que s'han aïllat del món per dedicar la seva vida a Déu en el celibat i la pregària i per a guanyar-se la vida amb el seu propi treball, han rebut diversos noms a través de la història.
Així tenim els anacoretes (ermitans ), els cenobites (monjos), els frares ...

Els anacoretes o ermitans són els precursors del monaquisme organitzat, encara que ells vivien sols i aïllats, en zones de difícil accés o en els deserts.Llocs ideals per portar una vida solitària. El nom d'anacoreta significa precisament "habitant del desert". I és que en el desert i en la solitud es combat més intensament i es construeix més l'ideal espiritual de trobar Déu en el propi cor, i de sentir d'una forma especial la presència de Déu. El nom de monjo significa solitari, és a dir, aquells que viuen a soles davant la presencia de Déu, o sols amb Déu.

Sembla que els anacoretes començaren a existir una mica per tot arreu i com a expressió de vitalitat de les esglésies locals, els monjos cenobites, viuran agrupats entorn d'un abat o pare espiritual, regits per unes normes o regla, la més famosa de les quals ha estat la Regla de Sant Benet de Núrsia, del segle VI, a Itàlia.
Aquesta modalitat de congregar-se al voltant d'una autoritat i amb unes regles de convivència comunes, va començar al desert d'Egipte en el segle III, i es va estendre cap a l'occident europeu, a través de Cassià, persones que anaven a viure allà a Egipte aquest estil de vida i finalment varen retornaren a Europa.

El monaquisme benedictí té el seu origen en la regla de Sant Benet de Núrsia, com hem dit. En temps de l'imperi de Carlomany segle XIII es va impulsar una reforma del monacat, amb Benet d'Aniana al cap, per unificar tots els monestir d'Europa, sota un mateix estil de vida, una mateixa Regla, la de Sant Benet de Núrsia, i sota un mateix hàbit, el negre.

En el Segle IX es funda el monestir de Cluny, independent del poder feudal, que esdevindrà un nou paradigma dins de la vida monàstica, amb una estructura del monacat nova, amb un estil centralitzat dependent directament de la Santa Seu, per evitar que els senyors feudals i els reis no perjudiquin la vida monàstica, ni pertorbin la vida dels monjos, com fins aquell moment ho havien fet, durant tota la baixa edat mitjana.

 

ORIGEN DE L'ORDE CISTERCENC
L'Ordre del Cister comença en l'any 1089, com una reforma dels benedictins, que en aquell temps estaven estructurats sota l'estil de Cluny, on el seu tret més característic era la "Laudis perennis" la lloança perpetua. Els grups de monjos es tornaven successivament perquè la pregària que feien a l'església no es parés mai, nit i dia. L'estil de Cluní s'apartava de la vida senzilla i el treball manual dels petits monestirs que Sant Benet havia previst en la seva regle en el segle VI.
Per això a finals del segle XI Sant Robert començarà una reforma, primer frustrada en el Monestir de Molesme, i posteriorment, amb èxit, al monestir de Cister. La força d'aquesta reforma monàstica no te precedents, en poc temps l'Ordre cresqué ràpidament i s'estengué per tota Europa.
Sota els primers abats del monestir de Cister Robert, Alberic i Esteve, es constituí l'Orde Cistercenc, i actualment són considerats els tres cofundadors de l'Orde. Sant Bernat de Claravall va ser un dels seus sants més importants i amb més influència en el segle XII, tant en la política com en la espiritualitat.

MONESTIR DE VALLSANTA

El monestir de Vallsanta va ser fundat, per les monges que provenien del Santuari de la Bovera, en l'any 1237, d'aquí sobre mateix dalt d'un turó. El canvi és evident perquè els cistercencs tenien com una de les seves característiques fundar en les valls, on hi havia l'aigua a prop, en contra dels benedictins que ho feien als cims de els muntanyes, com un símbol més místic. Els cistercencs eren més pràctics.

La branca descendent de les fundacions fins arribar a Vallsanta és la següent:

Tart Tulebras Vallbona Bovera Vallsanta 1237

Consta que a l'any 1246 ja no hi ha vida monàstica a la Bovera, i les monges s'han traslladat totes al monestir de Vallsanta on hi havia una comunitat de 23 monges, sigui per la proximitat dels dos monestirs, o per la proximitat de l'aigua, el cas es que el Santuari de la Bovera es deixat i passarà a ser portada per uns ermitans, i les monges viuran a Vallsanta fins a la supressió d'aquest monestir per part l'Orde, en el segle XVI. Un decret del Concili de Trento, prohibia que els monestirs femenins estiguessin en llocs despoblats, degut al bandolerisme i a la gran inseguretat que regnava en aquella època.