Discurs de Josep Vallverdú a la presentació del llibre a Guimerà 
 

 

Aquest llibre que presentem avui es compon, quant a text, d’ un recull de col•laboracions. Un servidor hi té fragments d’escrits anteriors i un article fet expressament per al volum. Article que acaba amb una mena de període líric:

El petit Corb s’esmuny, a penes cinta, carregat d’història i d’històries. Reciten les tirades de la llegenda i de les gestes antigues els guerrers, els reis, els comtes i els seus farauts. Tot sigui a glòria de la pervivència dels més sòlids records de qui pot presumir de solidesa. Solidesa de fets i de drets, solidesa de pedra bastida damunt la pedra, ànima coratjosa enllà dels segles, bressol de somnis , mà estesa, elegància d’un equilibri rost i venerable contra un paisatge tendre en la seva eixutesa.

I bé, tenim a punt el fervor remorós del mercat medieval i tenim el silenci del llibre que tan bellament s’ha editat per aquesta pinya de persones, agrupades ara entorn de guimera.info, sigla indicativa que som al segle XXI, en què res no podrà fer-se, o quasi res, fora de la xarxa. Guimerà és fascinador en els seus ritmes, com deia en un altre dels textos de col•laboració, i és font d’inspiració per als artistes i reclam per als visitants: els que coneixen Guimerà solen repetir, com es fa amb les llaminadures.

He parlat de ritmes, perquè és la impressió que als vells visitants del poble ens produeix el seu conjunt. És quelcom indefinible, que no es resol en una visita sola, perquè aquesta és quasi sempre font de sorpresa, però encara no de fascinació. I és com un encanteri, vull dir que en la repetició, poseu-hi freqüentació, trobem l’encís, l’osmosi i la interpenetració, que en no gaire més indrets us satisfarà com aquí.

I encara afegia que Guimerà no lliurarà mai del tot els seus secrets: aquesta és la glòria amagada i intemporal de les seves pedres. Malament surarien les relacions afectives si no quedés cap replec ocult, cap nova vibració per descobrir. Us passarà igual amb el llibre, que, malgrat, i n’estic segur, que serà goludament empassat, per la seva bellesa i la seva capacitat de reclam, us tornarà a cridar amb una veu prima i alhora profunda, perquè torneu a les seves imatges i als seus textos i us desvetlleu de les falses promeses del món del vostre voltant per tornar a la més densa bellesa que el llibre evoca.

No m’escau de parlar a lenta passa del mercat medieval el qual al llibre jo mateix qualifico, amablement, de sorollosa samfaina de colors que omple els carrerons. Ho és, certament, però afegiria que arrossega un xic de sordina, eco de vida autèntica, precisament perquè fora de l’aspecte teatral, de la representació del quadre o quadres d’evocació històrica, presenta, en cantonades, en replecs o contraforts de paret, dessota balconades o finestres amb escut, escenes de labor que s’adiuen tant a la real constitució del cos edificat de la població, que ens resulten més vives que no representacionals.

I dic encara en aquell text que ara revisc, que com tota escenografia temporal, que correspongui a un breu temps, la representació és, amb tota la seva importància, només un buf, perquè un cop passada, romandrà el ritme etern que la vila duu a dintre. Innegable imatge de la història que fou; però, afegeixo dins el text i repeteixo ara, tot mesclat amb les petjades, a milions, de pagesos rasos. No els oblidéssim, els que van petjar els carrerons quan tot era tan pobre i molsós, i polsegós, i la tragella a tracció de sang un luxe, i l’aixada la prolongació del braç, i la pica d’aigua gelada o la cinta hostil del Corb a l’hivern, l’escenari de la bugada.

I evoco també, perquè les imatges del llibre em fan reviure-les, les sensacions personals que hi he tingut al llarg dels anys. Us confessaré, ara que estic esmolat de tans de llibres com he fet, que em meravella que d’infants siguem tan insensibles a la localització geogràfica. Jo tenia cinc anys, sis, i em portaven uns dies a Vallfogona des de Sant Martí. Bé passava per Guimerà, però ningú no me’n parlava. Ningú dels meus acompanyants no semblava haver penetrat mai ni la més xica costa del poble, com si aquest fos un conjunt fantasma, o prohibit, o massa misteriós. Potser ho era. I jo ni m’adonava de per on passava. Digna incomprensió de la canalla, després de tot. Però a casa nostra hi havia l’Àlbum Meravella, aquella valuosa publicació que fou el precedent dels llibres il•lustrats informatius de llocs. I allí vaig veure, cap als deu anys d’edat, les fotografies d’un enterrament a Guimerà, en un angle de carrers i, imprecisament ho reveig ara, també la fotografia d’un arc o el misteri de llums i ombres de la Goleta, no ho sé bé. I ja en l’adolescència de les descobertes ciclistes, quan comences a tenir, i més busques, independència de moviments, la perspectiva del poble, l’ascens a la Bovera, força més difícil que no avui, i, a peu, el recorregut dels carrers. Solíem ser tres, quatre vailets que ens pensàvem qui sap què descobríem pedalant vall del Corb amunt. En el meu cas, en un temps que m’apassionava el dibuix, retenia ja les línies i els contrastos d’aquella capsa de sorpreses i començava a distingir els canvis de llum que hi portaven marinades i serens.

Sorpreses que reveig ara, fullejant el llibre, i pensant què petit és el món, tan petit com devia ser en aquells anys, possiblement alimentant-se només de llet de pit, Joan Duch, el que més tard seria guia amical i imprescindible nou carreu del Guimerà etern.

I veus ací que, home granat i retornat al Ponent després d’haver viscut al Llevant, tinc l’ocasió de conèixer aquest Duch , molt, molt actiu, de paraula i de fets, que ens ajuda al fotògraf Ton Sirera i a un servidor per tal que els llibres gràfics que fèiem sortissin ben documentats. Un Joan Duch bellugós com una sargantana entre les pedres. Però al mateix temps fermament encastellat en la defensa de les cases, íntegres, aleshores que campava un xic per tot arreu la pirateria dels uns i la inconsciència dels altres.

Ell ha estat el mentor de tantíssima gent. El cineasta Ramon Monfà va encantar-se també amb Guimerà, que va veure sota la llum tràgica d’una agonia surrealista en un film dens i intrigant. Després he tingut el goig de col•laborar amb Joan Duch en una mitja dotzena de volums o miscel•lànies d’estudi, o en el preciós llibre de dibuixos que varem compondre els dos ara fa uns anys sota el títol de Guimerà pedra i llum. Estic segur que avui tothom és conscient de la feina feta, i també estic segur que enllà del reconeixement que els amics de Guimerà li fem, la seva recompensa més benvinguda és, per a ell, veure com ha crescut l’admiració pel poble entre els visitants i entre els vilatans, com també entre els joves de la vila la justa consciència de la vàlua pervivent d’aquesta realitat; perquè ara, des de la seva vigoria personal, i gràcies a ella, Duch ja té deixebles i continuadors. I entre les moltes coses fetes, vet aquí el llibre, que no és obra directa i material d’ell, però que ell ha vetllat i encoratjat i, de segur, esperat amb candeletes o amb fanalets de paper.

L’amic Pasqual Prous, un altre enamorat del lloc, ha estat al davant de la confecció del volum, juntament amb Jordi Sender, com a primers autors, i l’han volgut dotar, en un marc de modernitat, dels elements d’informació, atractiu i testimoni que els llibres sobre viles i ciutats han de tenir. Ultra això, se’ls ha de reconèixer el bon gust, la disposició equilibrada i variada dels components del llibre, que enumero sense afany d’anàlisi ni de valoració : -- El llibre es compon de quatre parts concretes, les tres primeres dedicades a l’explicació del conjunt, la seva disposició topogràfica, els seus carrers, monuments, places, detalls, i la seva història. Un poble és allò que el destí li ha permès desenvolupar en l’espai i en el temps. Espai que es complementa amb una excel•lent explicació de l’entorn comarcal de Guimerà. Un llibre més sobre Guimerà? Potser el llibre compendi, doncs, en aquest punt, on la part gràfica ens permet de veure com el poble es desplega , en una línia que es repeteix arreu, tot baixant les costes, com un lent corrent al llarg del segles, fins arribar als darrers portals i avui al fora vila-closa. -- La darrera part explica el mercat medieval, els seus atractius, el seu perquè, la seva vitalitat. Curiosament, una tercerilla de confecció del volum ens forneix unes ulleres per veure algunes fotos en efecte tridimensional, truc ingenu que ens retorna a la nostra infantesa i que afegeix un punt de màgia al tot.

Permeteu- me, amables i pacients vilatans i visitants, que posi un punt seriós i reflexiu en aquesta presentació. Opino honestament que caldria formular un desig, un desig de diversos caires: primer, el mercat que ara ja branda, impacient com un cavall de cursa, ha de tenir sempre una substància que vagi més enllà i més endins de l’escenografia, aquí tan fàcil; segon, que Guimerà continuï essent conegut per la seva realitat i pel seu enclavament, tan central, en aquesta part alta de la Vall del Corb que tants estimem. Tercer, que l’equilibri entre modernitat i tradició, fins ara crec que aconseguit, es mantingui. Pretenc concretar el moment ric i alhora delicat en què el Mercat ha col•locat Guimerà. Perquè l’expressió mercats medievals desvetlla en tots nosaltres automàticament unes figures, uns dispositius espacials avui repetits en molts indrets i que freguen la banalitat. He parlat d’escenografia fàcil, tan fàcil que aquí el mercat medieval sembla propi del lloc. Sort que els episodis històrics que, cada any variats, es representen, donen fe de quelcom més que la paradeta i la disfressa. Cal desitjar que es mantingui aquest punt de més enllà, seriós i digne. El llibre, per sort, reflecteix perfectament aquesta riquesa que donen els segles i al mateix temps les realitats del moment. Un moment feliç, diria, un moment que tots desitgem perdurable.

Josep Vallverdú
Presentació del llibre a Guimerà  (6 d'agost de 2004)