LA CASA CLAUDI RIALP NAVINÉS. BARCELONA

Començava el dia amb les rutines clàssiques,  mantenir el meu Tamagochi – un rellotge despertador antic al que s’ha de donar corda cada dia -, fer exercici per combatre la eritrodisestesia ,  i un esmorzar “petit déjeuner”    seguint el regim  de 1200 calories que l’endocrí , Dr Gabriel Obiols Alfonso, m’havia prescrit.

Com amb el menjar, també en l’àmbit del Patrimoni feia  “ regim” i des de fa força temps, sortosament però,  en aquesta tasca per obra i desgràcia de la dictadura franquista,   ” desconegut”  esdevenia un dels fotògrafs més prolífics, i pouava en les seves imatges

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceccf/search/searchterm/Desconegut/field/publis/mode/exact/conn/and

Cal esmerçar esforços, tants com calgui, per retornar la memòria i la dignitat, als fotògrafs que la dictadura convertia en ”   desconegut”  . Esperem les vostres aportacions a l’email castellardiari@gmail.com

“Desconegut”    retratava Xalet de Sant Gervasi a Barcelona

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afceccf/id/7966/rec/4500

La digitalització dels Fons donava ocasió d’alterar les fonts gràfiques, eliminar qualsevol referencia a l’autor, al objecte retratat,.., la dictadura excel·lia en eficàcia en aquesta tasca miserable i genocida.

Demanava ajuda al Valentí Pons Toujouse, i em deia; és la casa Claudi de Rialp Navinés (Barcelona, 1862 – 1949), al que se li atorgava el títol de Baró de Rialp , pel  reial decret del 23 de juliol de 1925, el titular actual, IV Baró és José María de Rialp y de Sentmenat.  L’arquitecte fou Joan Rubió Bellver (Reus (Tarragona) – 24.04.1871 + Barcelona – 31.01.1952 )

https://www.arquitecturamodernista.cat/autors/joan-rubio-bellver

Esperem  a l’email castellardiari@gmail.com dades de l’autor “desconegut “, la ” invisibilitat ” era una més de les tècniques barroeres emprades per la dictadura franquista en la seva dèria de dessolar la terra catalana.

Trobem a la xarxa dades de “ persones”  quina petjada es redueix a endegar el genocidi del poble palestí a Gaza i Cisjordània,  o a perseguir grups objectivament identificables,  SEMPRE per raons econòmiques, disfressades amb arguments jurídics,  o pitjor encara amb raonaments espuris clarament inspirats e l’ideari feixista, i per descomptat llistes quasi infinites  de corruptes, presumptes i/o convictes, com és habitual en aquest dissortat reialme, oi?

Un clar exemple d’aquest  dèria genocida és el fallit projecte del Fons Estudi de la Masia Catalana.

https://universpatxot.diba.cat/sites/universpatxot.diba.cat/files/historia_dun_gran_projecte_montserrat_sola.pdf

El projecte del Fons Estudi de la Masia Catalana va ser ideat i finançat per l’industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l’arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955).

El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social.  Sens dubte hagués estat un treball excepcional, en el que es recollirien els testimonis gràfics d’un món rural, que desapareixeria irremissiblement.

Aquesta tasca iniciada l’any 1923 quedà interrompuda l’any 1936, en marxar Patxot a l’exili, passada la contesa bèl·lica, la dictadura posaria tots els entrebancs possibles, àdhuc l’alteració de les fons documentals,  per evitar que la continuïtat del projecte.    El franquisme, salvant les distàncies, seria tant o més demolidor per la cultura, catalana i no catalana,  que l’acció del sionisme sobre Palestina.

L’esforç potser va ser gegantí, no ho dubto, la planificació del treball però, va ser – ho diré de forma políticament correcta – un desastre.

 Tenim els mitjans tècnics i humans per dur a terme el propòsit del Fons Estudi de la Masia Catalana, només cal que ens ho proposem, oi?.  Feu fotografies de masies, les identifiqueu, nom, lloc  i data i ho envieu a mdc@csuc.cat i a castellardiari@gmail.com , nosaltres ho publicarem  fent esment de  l’autor de les fotografies.

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

RIQUESA I BELLESA

Sols podem accedir a la bellesa,

si som capaços

de percebre-la dins nosaltres.

Qui tan sols té doblers I possessions,  no és ric,

és un estat que pot canviar en qualsevol instant.

Ric és qui gaudeix

plenament la vida ,

amb la màxima gratitud

pel que disposa.

Ric és  qui es troba omplert

d’amor per ajudar

a les persones que ho precisen.

Ric és qui disposa

d’una paraula tendra i

de coratge, 

per fer transcendir

un estat de decaïment

i desconhort,

per un altre d’alegria i

esperança.

Ric és qui disposa

d’autosuficiència i salut

per poder fer dignament

les seves necessitats

més peremptòries.

La Riquesa ,

és una percepció molt subtil que cada ésser humà col·loca

al graó que considera

dins la seva escala de valors,

i el porta a un creixement

espiritual i anímic.

Bellesa pot esser complementari de riquesa.

Qui és capaç de percebre la bellesa, 

disposa d’una riquesa

inabastable, 

ja què és troba dins el seu interior, 

i no podrà perdre-la mai.

La bellesa és una planta que sempre floreix esponerosa i

perquè nosaltres som Natura, 

la natura l’ens regala arreu i

percebem la riquesa que disposa per nosaltres l’Univers.

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany.  19 d’abril de 2024

SABOTATGE

La reiterada ineficiència dels serveis públics en l’àmbit del transport públic a Catalunya , “ rodalies “ , o en l’àmbit de les comunicacions telefòniques:

https://www.segre.com/es/comarcas/240418/un-fuego-provocado-deja-sin-telefono-ni-internet-a-gran-parte-del-llano-de-lleida_413750.html  

I  àdhuc en altres àmbits que farien molt llarga l’exposició, i  el fet obvi  que d’aquestes accions no se’n deriva un benefici immediat per als seus autors, feia que algunes veus parlessin de sabotatge.

El sabotatge és una acció deliberada adreçada a afeblir  un “Grup objectivament identificable”  , una organització política, un govern, una organització o empresa mitjançant la subversió, l’obstrucció, la desmoralització, la desestabilització, la divisió, la interrupció dels serveis bàsics i/o la destrucció de material

La paraula sabotatge es va derivar de la paraula francesa sabot. A França els Esclops (sabates de fusta) es diuen sabots i s’explica que  als anys 1811-1812 , els obrers d’algunes fàbriques van usar els  seus  sabots per a inutilitzar la maquinària, i així mostrar el seu desacord amb els amos. És a dir, van sabotejar les màquines.

La qüestió però, és  esbrinar  que pretendrien/pretenen  els autors “ intel·lectuals “ – que tothom ubica, almenys en el cas català, a l’extrema dreta –  aconseguir amb aquests actes.

Sentia una conversa en un bar que em donava una resposta “ estas cosas, con Franco no pasaban”

EU NON CREO NAS MEIGAS, MAIS HABELAS HAINAS.

L’Arturo Cigire Macánta, d’ascendència irlandesa, aprovava la oposició d’agent fiscal d’hisenda, i el destinaven a la Delegació de A Coruña.

El sobtava que persones aparentment sense recursos regulars, tinguessin vehicles cars, Polaris, Corvus, Jeep ,.., i algun Land Rover, i encara més que tots els haguessin pagat amb efectiu , i que manifestessin que amb diners dels seus estalvis que guardaven a casa perquè NO tenen confiança amb els bancs, ni amb l’estat.Comprovava que tots eren sospitosos de participar en activitats de contraban i/o de narcotràfic, i fins que a alguns els havien enxampat amb petites quantitats de “ material” , fet que comportava únicament sanció econòmica.

Li va costar fer confiança amb els altres agents, tothom mesurava molt les seves expressions i paraules, i evitava intimar més enllà del que era estrictament necessari per la feina.

L’arribada de pèl·lets de plàstic a les platges de Baldayo, Caión, Valcovo, Repibelo, Sabon,…, obligava a deixar sense vigilància les platges de Mera, Riazor, Orzan , Bastiaguueiro,…

Advertia un notable augment del consum per part dels “ sospitosos oficials “ en el període en que l’activitat dels agents fiscals es centrava en l’arribada de pèl·lets de plàstic.

Feia notar aquesta circumstància al seu Cap, i aquest li deia que en prenia nota.

Tenia una especial relació amb el José Vieiras, i li comentava també la seva “ sensació” de que hi havia una relació entre la caiguda al mar dels pèl·lets de plàstic, i l’activitat dels contrabandistes i narcotraficants.

El José Vieiras li recomanava no insistir en aquest tema. En aquest negoci, hi ha “ gent molt important” , i si cal tirar al mar pèl·lets de plàstic, els tiren, i si cal provocar una “ marea negra” es provoca, i recorda sempre, que jo no t’he dit res.

«eu non creo nas meigas, mais habelas hainas»

L’Arturo Cigire Macánta, demanava el trasllat a Barcelona

HISTORIESTA D’AMOR DE COLORAINES. Preparant Sant Jordi

Una princesa esperava el seu príncep blau. El príncep era un despistat, es va equivocar de castell i es va casar amb la princesa del país veí. La vida de la princesa abandonada havia perdut tots els colors i era de gris desesperació. El bufó de la cort es va apiadar de la princesa abandonada. Li va explicar perquè serveixen els colors i va dir – A cada moment de la vida has de trobar el color que necessites. Si et sents sola pensa en rosa i la companya apareixerà. Si estàs insegura pensa en blau i la utopia arribarà. Si estàs trista pensa en verd i l’esperança naixerà. Si et sents esclava pensa en groc i veuràs la llibertat. Si et falta valor pensar en vermell i el coratge et visitarà -. Des d’aquell dia la princesa va pensar en rosa. Un dia la princesa va conèixer a un fuster i es van enamorar. Però el fuster no era de sang blava i no podia casar-se amb la princesa. La situació tornava a ser gris desesperació. La princesa va pensar en verd i la esperança va arribar. Desprès va pensar en groc i va proposar al fuster buscar la llibertat. Finalment els dos van pensar en vermell i van ser prou valents per fugir del tediós ambient palatí. Junts van caminar per un camí blau per buscar la utopia. Finalment van trobar un país on ningú els coneixia i la seva vida va ser rosa.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: qui ha après a treballar les seves sensacions, sempre trobarà el camí per solucionar els seus problemes.

Francesc Estival Vilardell

REPARTIR EL PASTÍS. + PER A LES PERSONES – PER A LES SUPERESTRUCTURES

Els governs democràtics es financen amb les aportacions que fan els seus ciutadans, ja siguin persones físiques, ja jurídiques.

Hi ha impostos com l’IVA que graven el consum, i que no discriminen en funció de la capacitat econòmica dels compradors, el pa té el mateix preu per una persona que guanya menys de 1000€ que per l’Amancio Ortega Gaona (Busdongo de Arbas, 28 de marzo de 1936) per exemple.

Hi ha d’altres que graven els ingressos que reben /generen les persones físiques,  IRPF, que grava de forma progressiva els trams de renda.  O les jurídiques que només tributen en cas d’obtenir beneficis.

N’hi ha més d’impostos – i cada dia n’hi haurà de nous –  les administracions, ajuntaments, consells comarcals, diputacions, autonomies, govern central,.., tendeixen a créixer exponencialment.

En el repartiment del pastís – que es fa amb llum i taquígrafs –  hi ha despeses respecte de les quals no s’acostuma a negociar cap reducció  ,  en el capítol de   personal  ,   en els àmbits de l’administració civil, els cossos policials, l’administració de justícia,.., tampoc en els parlaments i en  altres òrgans consultius,..,   i per descomptat tampoc a  l’exercit.

La sanitat ja no gaudeix d’aquest “ privilegi “,  els beneficiaris creixen i els pressupostos fa anys que no creixen en la mateixa proporció, el resultat és una major  morbiditat i mortalitat – tenen les dades  quantificades, quan aproven el pressupost – i acostumen a ser dissortadament força exactes.

Tampoc l’àmbit dels drets socials estan exempts, les llistes de persones desateses, creix de forma exponencial, superant de MOLT, les previsions.

L’educació també és un terreny propici a les retallades, s’explicava com un acudit, que un polític d’altíssim nivell, feia una “ visita “ en la que comprovava l’estat pèssim de molts centres escolars, i no assumia cap compromís – i ja se sap que les paraules se les emporta el vent, oi?– , i quan anava a veure una presó, assumia  el compromís de millorar-ne les instal·lacions de forma quasi immediata, el seu assessor, reservadament li feia notar el diferent tracte donat a les escoles, i la resposta era aquesta “ a l’escola no hi anirem més, i no podem assegurar que no acabem a la presó “ , oi?

Les administracions s’han aprimar, els recursos s’han de destinar a millorar la salut, el benestar social, l’educació,… , dissortadament però, això ni passava, ni passa, ni passarà, els que viuen de la “ menjadora publica” faran el que calgui per continuar-ho fent.

 

REPARTIR-SE EL PASTÍS

Hi havia una trobada de delinqüents d’alt nivell   a Barcelona – això, no us escandalitzeu, passa amb freqüència, encara que lògicament no apareix a la premsa – , els canvis polítics havien provocat alguns “ petits problemes “  alhora de “repartir-se el pastís”.

Calia  tornar a fer l’escandall del tràfic de persones, tant de les que venien des de l’Àfrica, com de les que entraven per altres vies.

També, també, els narcotraficants, que havien passat  d’un «laissez faire, laissez passer», quasi total, a situacions de violència extrema.

https://www.lavozdigital.es/provincia/asesinato-dos-guardias-civiles-barbate-acabamos-enterrar-20240213141146-ntv.html

En aquestes reunions s’imposa sempre el “ win-win” , tothom guanya, l’estratègia és senzilla, si no n’hi ha perquè tothom quedi content, s’augmenta el preu del “ material”

S’acordava  a les “ taules de negociació” que s’augmentaria un 10% el preu dels “ passatges”  pels que venien de l’Àfrica, mantenint les “ mesures de control”, en el mateix nivell.

Pel que feia al narcotràfic, no era possible augmentar el preu de venda, tota vegada que els “ compradors” tenien cada vegada menys poder adquisitiu, aquí s’acordava que s’augmentaria un 15% el “ material “.  Es mantenien els percentatges de “ captures” i “ requises” en els nivells que s’havien acordat per a tota la Unió Europea.

Els acords es revisarien en el primer trimestre de l’any 2025.

DEL DIUMENGE DE RAMS, CAMI CAP A LA CRUCIFIXIÓ

Avui,

el color del cel és gris i

està ennigulat.

Les ales

no tenen massa incentiu

per aixecar el vol,

porten llastres acumulats

de melangia.

I malgrat tot, la bellesa de l’instant persisteix.

Vivim en un tràfec

d’emocions efímeres

que devem acceptar

sense ancorar-nos

a cap d’elles.

Tenen el seu propi

recorregut i final.

Jesús,

 diumenge de Rams,

entrà a Jerusalem,

aclamat

amb cants d’Hosanna.

Intuïa, que començava

el seu camí cap a una mort dolorosa?

 Sabia què el què havia fet i faria

el portava a beure un calze cruel?

Mai he pogut esbrinar la resposta.

El què si sé, 

és que si ets honest i

transmets la teva veritat

pots passar per un camí

i no de roses,

sinó farcit de esbarzers.

Caldrà

tindre el coratge de fer-lo

sinó et vols trair a tu mateix

i arribar a una frustració flagrant.

Moltes persones

han viscut alguna entrada triomfal,

han aixecat palmes i rams

per nosaltres.

Més endavant, alguns dels mateixos

han intentat que

ens  crucifiquessin.

A alguns la decepció

els ha mort en vida,

altres,  malgrat tot

han o hem seguit caminant

i compartint la bellesa

que trobàvem

en el nostre trànsit.

Mai ens hem  sentit herois i sempre ha onejat

dins la nostra vida,

la bandera de la humilitat.

No hem pretès ser un exemple a seguir.

Ens hem mostrat

despullats i sincers.

Tal volta

el nostre missatge

hagi arribat a terra fèrtil.

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany. 24-3-24

CONTE DE PRIMAVERA

La primavera ja ha arribat. Des de dins del seu cau una família de conills ensumen les flors. Cridats per la novetat una conillada de cinc petits surten del cau esvalotats buscant el què fa tant bona olor. Darrera prudents i pacients el pare i la mare conills vigilen als petits per què no prenguin mal. Pels petits tot és nou, ho veuen per primera vegada i no deixen de preguntar. Què és això tan alt? – és un arbre! I allò que hi ha per sobre i no és pot mirar? – és el sol que il•lumina i ho calenta tot! I aquells que voleien per dins l’arbre i no deixen de cantar, qui són? – són ocells que busquen on fer el niu per tenir una pollada de petits iguals que vosaltres! I allò que porta aigua?- és un riu! I allò que vola pel cel?- són els núvols! I aquella que corre tant qui és? – una llebre! I el vent que té tanta presa cap on vol anar? – ningú ho sap conillet! I algun dia tronarà? – ningú ho sap amor!… Els petits cansats de preguntar es van quedant endormiscats. Uns arrupits al costat del pare. Altres arrapats al coll de la mare. Demà tornaran a preguntar. Tenen una vida per endavant per aprendre a viure sense fer-se mal.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: si vols saber com és la vida… mai deixis de preguntar. 

Francesc Estival Vilardell

NINGÚ ELS ATURARÀ

Passejant pel camp o la muntanya pots adonar-te que alguna cosa està ressorgint. És l’ànsia de les llavors que volen fer néixer a totes les flors. En el cel hi ha un brogit suau que de mica en mica arribarà. Són els ocells que tornen de la seva emigració anual. Tot plegat és la força de la natura que prepara la gran esclatada primaveral. Entre les que esperen brotar hi ha les roses que portaran tendresa pels enamorats. Jasmin xiuladors que ompliran l’aire de melodies. Las margarides venen carregades de carícies. Clavells cridaners que repartiran passions i devocions. Arpegis de violetes. Campaneig de roselles. Sons de mandolina fets pel ginebró. Totes elles acompanyades pel piulador so del cant dels ocells. I un director que ho farà sonar tot, tu i el teu somriure. Des del principi dels temps ha passat i ningú ha pogut aturar-ho.

Cita de Svileta de Tessàlia: qui realment mana en el món és la naturalesa. Nosaltres sols som una anècdota.

Francesc Estival Vilardell